Joan Pau II: 25 anys d´involució
Ximo Cádiz i Ródenas - Coordinador general del Colálectiu
Lambda, de lesbianes, gais i transsexuals
Sembla que ja ha passat la psicosi mediàtica colálectiva del
25 aniversari del papat de Joan Pau II i potser siga un bon moment per a fer
una valoració políticament incorrecta del que ha significat el
seu lideratge en l´Església catòlica, i ho hem de fer abans
que arribe una altra sobredosi vaticana pel seu traspàs (que, llevat
d´un miracle, algun dia arribarà). Dic políticament incorrecta
perquè en aquest país cada vegada és més difícil
discrepar. Hi ha un discurs oficial, uns polítics que el pontifiquen
i tracen sempre una línia: a un costat estaran les persones de bé
(per a alguns, como Dios manda) i a un altre tindrem els traïdors, rencorosos,
perros que ladran por los rincones, antiespanyols i, últimament, esperpèntics
i folklòrics (Zaplana dixit). Per això em fa por atrevir-me a
no participar de l´extasi que U-R-D-A-C-I ens contagiava des de la Plaça
de sant Pere aquells dies i repassar l´herència de Joan Pau II.
La primera virtut, per cert perversa, que tradicionalment ha tingut l´Església
catòlica, i que el Papa ha augmentat, és la seua capacitat per
a afectar-nos a tots i totes, tant als creients com als que no ho som. La preocupació
del Papa per salvar les ànimes pecaminoses (fins i tot aquelles que no
volem formar part del club) s´ha convertit en un seguit de directrius
terriblement conservadores que a més a més aspiren a ser normatives
per al conjunt de la societat per la via de la seua inclusió en la legislació
dels distints països (i ací Aznar, com en el passat Felip II o Franco,
coláloca Espanya com a punta de llança de la creuada vaticana).
En síntesi destacarem quatre idees que Joan Pau II ha repetit insistentment
en el seu discurs aquests 25 anys:
1. La subordinació de les dones als homes. Malgrat els profunds canvis
socials que hem vist en el segle XX pel que fa al paper de les dones en les
nostres societats, malgrat els intents de sectors més avançats
de l´Església catòlica... la doctrina oficial no ha donat
ni un pas per a reconèixer la igualtat dels sexes al seu si. La idea
que és transmet és: les religioses (dones) han d´estar subordinades
als religiosos (homes); no poden accedir a la jerarquia, no poden ser sacerdot...
Si aquest esquema és acceptable per a l´Església catòlica,
per què no haurà de ser-ho per a la societat?
2. El rebuig a l´ús dels mètodes anticonceptius, especialment,
del preservatiu. I cal recordar que condemnar el condó és beneir
la sida recuperant un lema del nostre grup Stop Sida. I si a Occident és
un greu problema, a Àfrica és el problema. Com es pot mantindre
aquesta idea i no pensar en les seues conseqüències? Però,
a més a més, hi ha una ofensiva mediàtica i política
clara que, en contra del que diu l´Organització Mundial de la Salut,
està posant en dubte l´eficàcia del preservatiu i que aposta
per la fidelitat o la castedat com a solucions definitives per a la sida. L´últim
exemple són les declaracions del cardenal López Trujillo, president
del Consell Pontifici per a la Família.
3. La sexualitat és únicament reproductiva. Amb la qual cosa s´assigna
a les dones, novament, un paper subaltern; s´elimina la idea de sexualitat
com a plaer, com a forma de gaudir, de desenvolupar-nos com a persones... i,
per suposat, s´elimina qualsevol altra orientació sexual que no
siga reproductiva. L´homosexualitat és insuportable per a la jerarquia
vaticana (en el document del passat mes d´agost de la Congregació
per a la doctrina de la Fe es parlava de greus depravacions).
4. La família és una, grande y libre. Tot el que no siga el matrimoni
tradicional i reproductiu és una desviació del model natural,
normal, adient de família. És una manera d´excloure per
suposat a les famílies que constituïm les parelles homosexuals,
però també estigmatitza les famílies no tradicionals, les
monoparentals, els separats, els divorciats (quina butlla papal haurà
de demanar na Letizia, ella que es va cassar civilment, es va divorciar i, a
més, té uns pares divorciats).
Són sols quatre de les idees que el Papa ha defensat de manera fervorosa.
Però el seu perill no es limita al camp de la reflexió. Ells volen
que s´apliquen, que els seus valors orienten l´acció de govern,
la legislació, fins i tot (i això és una autèntica
barbaritat) que siga ensenyat de manera obligatòria en el sistema educatiu.
I a Espanya ho estan aconseguint. La ministra Pilar del Castillo (o és
del caudillo?) imposa la religió catòlica com a matèria
curricular, obligatòria en alguna de les seues dos opcions, i d´aquesta
manera ensenyarem els valors absolutament retrògrads i antidemocràtics
que he descrit adés. Mai com ara es fa realitat el lema electoral del
Partit Popular: Anem a més! Em costa imaginar on podem arribar si la
dreta torna a guanyar les eleccions de 2004.
Però hi ha esperança perquè hi ha discrepància.
En primer lloc, dins de la mateixa Església catòlica on, no sense
obstacles i amenaces, grups progressistes, legitimament, aspiren a actualitzar
el discurs de la seua fe, grups que volen que l´Església catòlica
s´impregne de les noves realitats socials i dels valors democràtics,
d´igualtat, de justícia social, de respecte a la diversitat...
que no és més que reivindicar el projecte de renovació
que representà Joan XXIII i el Concili Vaticà II que durant aquests
25 anys ha sigut traït; valors que, d´altra banda, són el
nucli dur de la Declaració Universal dels Drets Humans. I també
al conjunt de la societat hem d´organitzar la resposta cívica en
defensa d´eixos valors; al contrari que l´estratègia totalitzadora
de Joan Pau II i la jerarquia vaticana, nosaltres no anem a imposar l´homosexualitat
a ningú, els nostres models de família, de societat...; però
sí podem i hem d´exigir el respecte social i legal necessaris per
a no ser discriminats, per a no ser estigmatitzats de la manera que ara ho som
per les lleis, pel Govern del Partit Popular i per l´Església catòlica.
No ens callaran!
19 de Noviembre, en El LEVANTE